...espai virtual de reflexió crítica sobre la realitat d'Almassora, la Plana i el món en general. Noticies, històries, art, poesia, contes, cultura,natura, experiències, ...

AlmassoraTeVeu

Pròleg

Pròleg

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 

 En un dels excercicis de genialitat de Stanislaw Lem, Magnitud Imàginaria, trobem quatre pròlegs a quatre obres que mai han existit. Però tot i la paradoxa del plantejament, el lector descobreix la mateixa comoditat i llibertat que potser buscava l’autor en la innecessitat d’un contingut material; la idea preconfigurada però ni la causa ni l’efecte.Aquesta introducció quasi lacònica no és més que per explicar la dificultat d’escriure un pròleg a una obra que no existeix. I també per establir una primera distància amb Lem,per no tindre mala consciència.

No obstant, segons ens allunyem del geni, és cada vegada més convenient preguntar-se per quin motiu s’escriu i, més encara, per què fer pública aquesta creació. La resposta a les dues qüestions pense que podria donar-se en una fórmula relativament senzilla: donat que ningú ha de recordar res del que fem, convé fer moltes coses.

 Una primera ullada demostra que es tracta d’una estupidesa. Però una estupidesa formidable que permet acabar amb el dubte metafísic de la trascendència (ehem). Internet, com a via de circulació principal de tot allò hipermodern, ens abasteix de paradoxes i contradiccions suficients com per recrear-nos en l’angoixa de la decisió segmentada, la dispersió del “concepte” i el compromís innocent del click. I més encara: Funes i Internet, les xarxes socials, la publicació massiva i la famosa viralitat són amics inseparables de la expressió oberta i la generació d’individus ascetes de la comunicació: diversifiquen infinitament les opcions fins reduir un contingut individual a la inexistència.

Desdoblen tots els espais en parts dividides i tots els corredors, independentment de la seua capacitat, es troben amb la mateixa indefinició com a recorregut. Caos per desdoblament de període. I ací tornem al pròleg; i a la justificació d’una acció en el final de les conseqüències. O a la seua injustificació o simplement a la eterna espera per aquest, diguem-ho així, esdeveniment. Hem arribat, per aquest raonament barat, pareix, a un divertit abisme. Escriure, perquè, en definitiva, ningú ho llegirà ja que tots poden llegir-ho.

Un altre punt i una altra distància: sobre què escriure. No hi ha dificultat ací i, de fet, la resposta la trobem en molts exemples pertot de la xarxa. Però, retornant a la conjura d’autoimmolació amb què s’ha començat, i des de la renúncia absoluta a cap mena de memòria, deixarem aquest punt sense resoldre. I no, quede clar, perquè qualsevol tema siga susceptible ni perquè es deixe a l’arbitri de l’autor únicament la decisió a partir d’una elecció premeditada. En canvi, la raó és que aquest pròleg queda obert i no es considerarà cap pretensió més enllà de si. Perquè no existeix aquest “esdeveniment” que justifica la existència final de l’obra. I, cas d’existir, que siga ell mateix, declarant-se no-absent, qui comence eixa obra inexistent.

Escriure un comentari

Es prohibeixen els insults i ofenses cap a les persones així com paraules malsonants i blasfèmies que desvirtúen el debat i falten el respecte a les persones.

Códi de seguretat
Actualitzar

Vist (des de 04-03-15)

© 2009-2014 by GPIUTMD